Els regatistes del Club Nàutic Cambrils Món Cañellas, Ricard Castellví i Alberto Guillén conquerien la 43a Copa del Rey MAPFRE en ORC C i el Campionat d’Europa fa un mes. Els tres van començar en Optimist de ben petits i els uneix una gran amistat des de fa anys gràcies al Club Nàutic Cambrils.

Món i Alberto, teniu 29 anys i tu, Ricard, 26. Quan vau començar a navegar i per què?

Món: Jo als 3 anys ja pujava al patí català del meu pare. Als 8 anys vaig fer un curs de vela al Club Nàutic Cambrils. La veritat que al principi em van empènyer una mica el meu pare. Jo era de futbol. Els vaig compatibilitzar fins els 12 anys. Llavors vaig triar la vela perquè m’agradava més i se’m donava millor.

Ricard: Jo de petit ja anava amb el creuer del meu pare. I el mateix, vaig fer cursos de vela aquí també i vaig entrar a l’equip de regates. I sobretot, veient a altres regatistes com el Món o el Leandre, els vaig voler seguir i fer regates.

Alberto: Jo a diferència d’ells vaig començar al Club Nàutic de Salou, ja que sóc d’allà. I també amb un curs de vela de l’estiu. Però vaig estar uns anys sense fer vela. Vaig reprendre-ho amb 14, que llavors ja competia, i a Cambrils vaig passar amb 16 o 17 anys. Va ser amb làser radial i perquè l’equip de Cambrils era molt més fort. El meu pare no tenia embarcació i va ser arran de fer-me regatista que se’n va comprar una i es va fer soci del Club Nàutic Cambrils.

Quins són els títols que destacaríeu de la vostra etapa en vela lleugera?

Món: Potser el Subcampionat d’Europa i del Món Sub21 de Làser radial.

Ricard: Sisè del Món d’Ilca 7 Sub 21 i Campió d’Espanya d’Ilca 4, 6 i 7.

Alberto: Jo els de Subcampió d’Espanya de Làser radial dues vegades.

Com vau fer el pas de la vela lleugera a creuer?

Món: Tot va començar gràcies a l’aposta del projecte Latinia Youth Sailing Team, l’any 2016, en el qual la Junta Directiva va veure una gran oportunitat per potenciar un grup de regatistes amb talent. Per a mi va ser una excel·lent forma de donar continuïtat als regatistes, i el que sempre reivindico. Molta gent es perd. Quan acaba l’etapa de la vela lleugera i arriba la Universitat, vas a Barcelona, ja no estàs al mateix ritme de baixar el cap de setmana i entrenar. Quan deixes la vela, falta el nexe a la vela de creuer. I és una llàstima,  perquè és divertidíssim. L’ambient que es crea a molta gent li agradaria, però no l’arriben a conèixer. No té una forma d’accedir.

Nosaltres vam tenir la sort de que es va crear el projecte Latinia Youth Sailing Team amb el J80 del CNCB. Va ser un encert estratègic que des de la Junta Directiva es veiés un grup potent de regatistes del Club al qual se’ns va permetre en aquell moment entrar en aquest món del J80, del qual vam aprendre molt. Es va  buscar la continuïtat, tants cops impossible. Amb el Latinia Youth Sailing Team es va gestar, va sortir bé i d’una manera o altra s’ha continuïtat i s’ha mantingut el talent.

Alberto: Els resultats no van ser del tot dolents, va ser més una escola i a partir d’aquí, què va passar? Doncs que surten oportunitats. Vam fer una Copa del Rey amb el Món de l’Ona. Després ens van trucar d’un equip perquè ens havien vist amb el J80.

Ricard: Tot i que anteriorment jo ja havia fet dues Copes del Rey amb ells, ho compaginava amb l’Ilca, perquè sóc més jove i fins la temporada passada estava encara navegant amb Ilca. Amb tot, ja fa dues temporades que m’han anat trucant per algunes regates específiques i m’he anat formant en creuer.

Fins que va arribar la compra d’una embarcació.

Món: Sí. Vam decidir comprar entre l’Alberto, un altre tripulant i jo un J70. Es diu Hang Ten, que és un truc de surf, que significa deu dits penjant. Li vam posar perquè amb aquest barco es treballa molt amb el pes.

Quina ha estat l’evolució que heu vist des de que vau començar?

Alberto: Amb el J70 hem après a ser més responsables, a liderar els projectes, a buscar els patrocinadors. Tècnicament canvia bastant de la vela lleugera, sobretot a nivell de trimatge. Hi ha moltes coses que vas aprenent.

Com vau viure la última Copa del Rey?

Ricard: Molt emocionant i molt dura, la veritat. Jo vaig acabar molt cansat de no parar, de treballar. Amb tot, la vaig viure com una altra regata que hem fet junts. Sí que anàvem amb un equip més preparat, amb material molt millor. Portàvem un regatista a bord que en sabia molt i que ens dirigia bé. I fent les coses bé al final vam acabar guanyant una Copa del Rey que en aquell moment jo no era conscient del que era. Però que la meva sensació era simplement fer una regata normal, com sempre, tractant-nos com sempre.

Món: T’explico una anècdota curiosa. Érem vuit al barco i el Ricard no anava a venir. En la prèvia vam veure que ens faltaven dues mans, però per tema de pes, no podia ser algú amb més de 70 quilos. Jo sempre que puc, truco al Ricky. I com sé que és responsable, puja i baixa de pes. El vaig trucar i li vaig dir: “Ricky d’aquí un mes o dos mesos com et veus per anar a la Copa del Rey?/ Sí. / Quant peses?/ 78./ Et veus d’aquí a la Copa del Rey baixant a 70 quilos?/ Sí./ Em va respondre sense pensar-s’ho dos cops. En el pesatge oficial va fer 69,3kg. Es va passar dos mesos amargat, pobre. (riu)

Alberto: A mi, comparant com fem les coses normalment, vaig trobar que aquest cop vam evolucionar a més professionals. Crec que vam guanyar la regata en part gràcies a la gestió prèvia. És un salt qualitatiu de l’equip. Ens ha fet millors regatistes. La preparació és una part que no veiem tant. La diferència és que en aquesta pensàvem les coses amb cap. En altres regates, amb poc pressupost o amb pocs recursos hem fet molt. Hem anat tard, hem hagut d’improvisar o hem hagut de tirar més de talent per compensar recursos. Aquest cop hem gaudit més de la 43a Copa del Rey MAPFRE perque s’han ajuntat recursos amb talent.

Quin és el següent repte?

Món: Ara estem una mica en transició, ja que hem de renovar el cicle.

Alberto: De moment ens hem comprat un Waszp, un vaixell volador. Som com nens, hem recuperat la il·lusió.  

Món, tu ets la tercera generació de socis del Club, què és per a tu el Club?

Ho és tot. Per a mi és la meva vida i sona molt així, però és així. És on he passat tots els estius de la meva infància, on he crescut… No m’imagino sense navegar i sense Cambrils, o sigui, ja no només a l’aigua, sinó l’ambient, els amics, el Barlovento…

I per a tu, Ricard?

També una mica com el Món. Hi sóc des de petit, és un lloc on he passat moltes hores. He fet tots els meus amics aquí.

Per a tu, Alberto, què és el Club Nàutic Cambrils?

Per a mi, a diferència del Món i del Ricky, va ser un lloc d’acollida, que també té un significat especial diferent, perquè jo no vaig néixer allà. Els meus amics no eren d’allà. Segur que em tenien tirria quan vaig arribar. (riu). I ara és casa meva. Des de que vaig entrar ja no he sortit. Els meus pares se’n van fer socis, ma germana va entrar a l’equip de regates i competeix per Cambrils. Porto el Club Nàutic Cambrils al cor.

Ricard, tu ja has deixat l’Ilca?

Sí. L’any passat vaig fer la meva última regata important. I ara, doncs navegant amb noves classes com el Waszp, Jota i creuer.

Quin consell els hi donaríeu als nens i nenes que ara estan començant practicar vela?

Alberto: Una cosa que em sembla super important és la continuïtat. És la clau de tot. A partir dels 16 és complicat seguir. Tots som molt feliços navegant fins els 16. Però mantenir el poder navegar a la teva vida és una cosa molt bonica i m’agradaria que arribés a més companys. I gaudir.

Hi ha un moment que t’has d’apuntar l’equip de regates i el primer hivern potser no t’acabes d’enganxar, pot ser que sigui dur. Jo per exemple li vaig agafar por i vaig tornar al futbol. Però vaig tornar a la vela, perquè quan proves la vela ja no la pots deixar.

Món: L’Alberto és un friki de la vela. Quan el vaig conèixer construïa vaixells de cartró. Els tirava a la piscina i tots se li enfonsaven. (riu). Però cada dia provava coses noves i ha acabat sent enginyer naval i dedicant-s’hi. És una història bonica.