Santiago Becerril és de Saragossa y com bon “maño” li encanta Cambrils. Passa la major part del temps aquí. És habitual veure’l treballar en la seva embarcació, a qui mima amb afecte. Aquest 2025 farà 30 anys com a soci del Club Nàutic Cambrils, encara que en va ser molts més quan va portar el seu primer vaixell.

Sempre ha viscut a Saragossa?

Sí. Des que vaig néixer allà fa 83 anys. No m’he mogut perquè és on he treballat. He tingut força empreses. De les darreres va ser una pista de kàrting. Kartódromo Aragón es deia. La vaig obrir el 1983. Era la millor d’Europa, la més gran al seu moment. Ràpida, ampla, moderna. S’ajuntaven tots a entrenar a la meva pista. L’activitat es va cessar el 2004. L’Ajuntament em va comprar els terrenys.

Com va venir a parar a Cambrils?

Va ser quan em vaig casar. La meva dona la vaig conèixer que ella tenia 11 anys i jo 15. Érem veïns. I des de llavors junts. Ens vam casar que jo tenia 25 anys. Fa 60 anys que he casat, ja porto els casaments d’or, de plata, d’alumini, de ferralla, (riu). Tenim dues filles i un fill i sis nets, dos de cadascun, i una besneta.

Quan ens vam casar vam venir amb uns cosins a Tarragona. Jo mai no havia vist el mar.

Em van portar amb els ulls embenats al balcó del Mediterrani. Me’ls van destapar i vaig dir: “Ostres, això és més gran que l’Ebre!”.

Vam venir a Cambrils de vista. I em va agradar molt.

Aleshores va decidir tenir la seva segona residència aquí?

Sí, després de dos anys venint a estiuejar llogant un apartament, em vaig enamorar definitivament de Cambrils i vam comprar un pis.

I l’embarcació?

Jo era pescador de riu a Saragossa. I vaig decidir pescar aquí també. Em vaig comprar el la meva primera embarcació l’any 1975, Sanmavi (Santiago, Mamen i Victòria, els meus fills). Era una foraborda de la marca Glastron. Em vaig treure el meu primer títol nàutic a Saragossa.

N’he tingut diversos després d’aquesta. Ara en tinc un que es diu Mimicos. És perquè una neta meva un dia es va posar a plorar perquè volia “mimos”. Estàvem buscant nom al vaixell i em va fer gràcia.

I va portar el vaixell al Club Nàutic Cambrils.

Sí. Vaig venir i estava un tal Alberto de cap del port. Li vaig preguntar si podia lligar el vaixell aquí. Em va respondre: “Per descomptat, posi-ho aquí”. I jo: “Amb la corda, oi? Quan he de pagar?”. “La voluntat”, em va respondre. I li vaig donar 300 pessetes. No em preguntis què vaig sopar ahir a la nit, però d’això me’n recordo perfectament.

Navegava amb tota la família?

Sí, encara que no anàvem gaire lluny. He estat molt prudent, la responsabilitat és meva. Es diverteixen més marxant-nos a banyar. Quan venen els néts, abandono la pesca, ho abandono tot per ells. Són el que més em llença. És el més gran que hi ha. I m’encanta que gaudeixin al vaixell.

A la seva edat continua sortint a navegar tot sol?

Sí. Vaig baixant. Vinc a fer voltes. El meu vici és Cambrils. Vinc amb la dona o sol. Quan vinc només gairebé sempre dormo al vaixell. Aviso a la meva dona que em vinc a Cambrils quan estic per Lleida, que a ella no li va bé baixar mai. Baixo a fer-me unes voltes.

Per què li agrada tant?

En el moment que trepitjo la passarel·la del vaixell, em transformo. Tinc totes les comoditats en petit. Tinc prou. És on estic bé.

Quan el veiem, sempre està fent alguna cosa al vaixell.

El cuido molt. Ara li han fet els fons, me’ls han arreglat. La mecànica li la faig jo, m’agrada. On no arribo jo, truco al mecànic. M’entretinc.

Per què recomanaria el Club Nàutic Cambrils?

Ha canviat molt. Al Club ara hi ha una disciplina que no n’hi havia. Abans el Club era per a mitja dotzena de persones i hi havia tripijocs. Ara està tot bé, jo estic encantat i molt còmode. Per mi és dels millors clubs de la costa catalana.