Carlos Sáez és de Tarragona, té 47 anys i porta el mar a la sang. Segons la seva mare, es va posar dret per primera vegada al vaixell del seu pare. Va ser regatista i sempre amant de la navegació, passió que ara comparteix amb els seus tres fills, de 14, 12 i 10 anys, els quals són a l’equip d’Optimist del CNCB.

Abans de caminar, ja navegaves.

Sí. Tot va començar amb el meu pare. La meva mare sempre em diu que la primera vegada que em vaig sostenir de peu va ser al guardamancebo del vaixell, que em vaig agafar i em vaig posar dret. Els meus fills són la tercera generació de navegants de la família. Em lligaven amb un arnès perquè era terrible…

Veníeu al Club Nàutic Cambrils?

Sí perquè passàvem els estius amb el vaixell aquí. El meu pare tenia el vaixell a Tarragona, però durant les vacances el portava aquí i ens quedàvem tot l’estiu. Jo sóc el tercer de quatre germans. Ell se n’anava a treballar i tornava, i nosaltres estàvem amb la meva mare durant el dia. Guardo un gran record. Eren uns estius increïbles. Ens passàvem el dia amb les bicicletes per aquí. Ens ajuntàvem uns quants xavals. Agafàvem els xinxorros i anàvem de vaixell amb vaixell a jugar al parxís al vaixell d’un o a l’amagatall al vaixell d’un altre.

Per aquella època ja feies vela?

Sí, vaig començar a navegar a Optimist als set anys a Tarragona. Les meves germanes grans també navegaven, elles en vaurien. Després vaig saltar jo al vaurien. Vaig regatejar moltíssim, m’ho vaig passar molt bé, van ser uns anys molt divertits i vaig fer molts amics amb els quals encara mantinc relació.

Quan et vas comprar el primer vaixell?

Als 18 anys el vaurien amb els meus primers estalvis. El meu pare a casa sempre deia que en fer els 18 anys calia treure’s el carnet de conduir i el títol de monitor de vela. Així que mentre estudiava a la Universitat feia classes de vela a Torredembarra els caps de setmana.

Què vas estudiar?

Vaig fer la diplomatura de turisme i després un Màster en Administració d’Empreses. Però no m’hi he dedicat. La meva primera feina va ser en una agència de viatges, era un xaval i vaig aprendre molt, però vaig canviar radicalment de sector als recursos humans. Coses de la vida, vaig acabar sent director territorial d’una mútua de treball de Catalunya, Aragó i les Balears per més tard fundar la meva pròpia empresa, juntament amb la meva dona.

Ella també navega?

Sí, la vaig introduir jo en aquest món. Encara que cinc dies abans de conèixer-la, havia venut el vaurien. Aleshores vaig deixar les competicions, em venia de gust navegar d’una altra manera, més tranquil, de passeig. Ho vaig començar a gaudir així. Anava amb creuer amb vaixells d’amics.

Després em vaig casar, vam tenir la nostra filla Carlota i dos anys més tard al Néstor i vaig comprar un Ro260, de 7,5 metres d’eslora. El teníem a Torredembarra perquè vivim a Tamarit. Però la meva dona es va quedar embarassada de l’Álvaro i vam decidir aparcar el vaixell per un temps, molt a desgrat meu. El vam vendre i jugàvem al golf. Tot i que quan arribava l’estiu llogàvem una embarcació. Quan l’Álvaro tenia dos anys jo ja no aguantava més les meves ganes de navegar i em vaig comprar un F18, un catamarà molt divertit. Allà ja vaig introduir els meus fills i vaig veure que els agradava. A casa, com a família, sempre hem tingut molt clar que quan arriba el cap de setmana és important tenir una afició que puguem compartir tots. Jo volia que naveguessin a Optimist i quan Álvaro, el petit, va tenir set anys, van començar tots tres a Torredembarra.

Finalment va arribar el vostre vaixell actual.

Vaig vendre el catamarà i em vaig comprar un Oceanis 41, de 12 metres d’eslora, al qual vaig posar Dubhe, en record d’un dels vaixells del meu pare. Va ser tornar a poder sortir a navegar tots. Per circumstàncies de la vida van canviar l’equip d’Optimist de Tarragona amb Jan Urquizu com a entrenador. Va ser un hivern complicat, el que menys vaig navegar, perquè ells estaven a Tarragona i el vaixell a Torredembarra.

Com feu cap a Cambrils?

L’any passat el Jan va venir aquí, a Cambrils, com a entrenador i se’ns va obrir el món. Cambrils em feia una il·lusió increïble i jo tenia clar que volia acabar aquí perquè és el millor club. Com a pare sempre els vols donar l’oportunitat als teus fills que estiguin en les millors condicions. Vull remarcar que aquí hi ha un equip d’entrenadors excepcional. El meu fill Néstor sempre em diu que som al Barça dels nàutics.

En prendre la decisió de canviar-los de club també vam moure el vaixell i em vaig fer soci fa mig any. Estem encantats, estic super content, és una meravella. Quan arriba l’estiu marxem amb el vaixell per la costa i les illes. Hem estat en molts nàutics i et puc dir que el de Cambrils és a la primera línia dels clubs on hem estat. El club fa un salt qualitatiu a nivell d’instal·lacions, totes molt cuidades, de la professionalitat de tot el personal que sou aquí, l’atenció, el servei, el tracte… És un club que està integrat al poble i això poques vegades ho veus. Tens una oferta comercial i de restauració immensa. I a més, maco. Estem de luxe i a més els nens navegant aquí, que van i tornen sols al vaixell quan són a la pretemporada a l’estiu.

S’han integrat bé l’equip d’Optimist?

L’acolliment ha estat molt bo des del primer moment. Hi ha un grup de nanos excepcional i han fet molt bons amics. Es nota que hi ha molt bona feina de fons dels entrenadors. D’altra banda, sempre dic que les regates comencen divendres a la tarda quan queden. Hi ha regates a les quals els acompanyem perquè ens agrada i a ells els fa il·lusió, però a d’altres, no. Intentem deixar-los distància perquè es responsabilitzin, perquè agafin autonomia, aprenguin a moure’s sols, que no hi siguin el pare i la mare per preparar-s’ho tot. Crec que és bo per a ells i per a nosaltres com a parella, per descansar i anar-nos-en a sopar tranquils (riu).

I el seu futur a la vela?

El que ells vulguin. El seu futur a la vela dependrà de la seva ambició i reptes que es marquin. Els entusiasma. Practiquem un esport i ho fem tots. La vela no és com el futbol, que acabes el partit i marxes a casa. És una mica una manera de viure, en què estàs pendent del temps constantment, a casa les converses giren al voltant de la vela. Gràcies a això tenim un nexe de connexió amb els nostres fills. Jo de què parlaré amb ells, del Tik Tok? Ens serveix per connectar-nos tots.