Joan Pedrell va complir els 80 anys la setmana passada. I en porta 60 com a soci del Club Nàutic Cambrils. De fet és el soci número 5, soci fundador. Sent passió per la mar des de que va néixer i als 20 anys ja tenia clar que Cambrils necessitava un Club Nàutic. La seva vida ha estat lligada a la gastronomia i a la nàutica. Encara ara, sense embarcació pròpia, surt a navegar amb algun amic i torna a terra encantat.

Quan va començar la seva afició per la nàutica?

Des de sempre. Me’n recordo que des de petitíssim he sentit passió pels cops de mar. Quan hi havia cops de mar jo me’n anava al moll a veure’ls. Havia tingut problemes amb això. Encara la tinc, aquesta passió.

Com va començar a navegar?

Des dels 12 anys ininterrompudament he tingut alguna classe de vaixell. El meu pare havia estat pescador aficionat. A mi no m’ha agradat mai la pesca. El record que tinc jo és que el pare, quan vaig complir els 12 anys, em va regalar un snipe, com a excusa de comprar-se ell un snipe. Quan hi penso ara… era per a ell (riu) i el vaig disfrutar molt.

Jo havia estat sempre més de vela lleugera que de creuer, per circumstàncies de la feina. I quan la vela lleugera se’m va fer massa lleugera, em vaig passar al creuer. I del creuer m’agradaven dos coses, les regates, que no les podia fer perque les celebraven quan eren festes i jo havia de treballar. O els desplaçaments en vaixell, que és el que vaig intentar fer quan vaig trobar qui m’acompanyés.

Hi havia un parell d’amics barcelonins que estiuejaven aquí. El Federico Garcia Planàs, que va ser comodor del Nàutic de Barcelona i famosíssim regatista. I el Pol, que no recordo el cognom. Eren els que m’acompanyaven en la navegació.

Ha recorregut gran part de la costa mediterrània espanyola.

Un dels convenis que vaig fer amb els meus amics dels últims deu anys de navegació és que passaríem una nit en el màxim número de clubs nàutics. Et prometo que d’aquí a Huelva probablement he dormit en tots els clubs.

Amb la família no navegava?

Els meus fills navegaven pel seu compte. I la meva dona no va pujar mai al barco. Es marejava. Per a mi era una sort, una manera de que em deixés tranquil (riu), per a bé o per a mal. El problema dels creuers és trobar a gent que t’acompanyi i que en sàpiga.

Fa pocs dies vaig sortir a fer una volteta i em va encantar. Li trobo totes les gràcies i em fa molta enveja i tot el que vulguis. De la mateixa manera que jo m’he fet gran, els meus compinxes també s’han fet grans.

L’any 1962 va començar a planejar un club nàutic per a Cambrils.

Sí. Érem una colla de gent de Cambrils que de la mateixa manera que vam muntar el Centre d’Iniciatives i Turisme, perquè ens semblava una conveniència i una necessitat de Cambrils, també crèiem que un club nàutic era ja indispensable. Pel tipus de desenvolupament turístic que naltrus desitjàvem per a Cambrils.  

En què us vau inspirar?

Parlem de fa molts anys. A Catalunya, llavors, hi havia un a Barcelona. I a Tarragona que feien rem. Poc més. Quan tens tants anys, les equiparacions amb lo d’abans no són possibles.

Quan vam començar vam anar amb el President i l’arquitecte a guaitar varis tipus de clubs nàutics per tenir un referent del que hi havia. Va ser molt divertit, perquè vam tenir sorpreses increïbles per la idiosincràsia d’un nàutic en un país en el qual hi havia zero afició a la nàutica i que els ports havien de ser artificials, o sigui que valien diners. En canvi, a Anglaterra, els ports la majoria eren naturals, o a Bèlgica, que és on vam anar i a França, on la majoria de clubs grans també són naturals. Doncs, és clar, va fer que aquí haguéssim d’inventar un club nàutic social més que d’aficionats a la nàutica i per la qual cosa havíem de pensar en això, que la gent navega poc.

Com vau planejar la disposició de les instal·lacions?

Una anècdota que em fa riure molt, quan vam organitzar el Club, és la de la necessitat d’amarradors que hi havia. Vam dir: “A veure, més o menys la distribució serà aquesta: dos amarres de 20 metres, quatre o cinc amarres de 15 metres, vuit o deu amarres de 10 metres…”. En aquell moment, la gran majoria de gent que érem per aquí no havíem ni somiat que podríem tenir un barco de 15 metres. En el meu cas, jo em vaig comprar un amarrador de 12 metres. Les coses canvien.

Considera que aquests canvis han anat a millor?

He estat un activista absolut per Cambrils. D’un cert model de Cambrils. Sempre penso que, a vegades, lo millor és enemic de lo bo. Fer volar coloms no comporta un resultat mai adequat. Som un club nàutic petit, em sembla que som el club nàutic millor col·locat de la costa i això es podria traduir en el club més bonic de la costa.

Sempre he pensat que per la nostra composició de lloc i per calat podem tenir eslores de 20 metres cap a baix, d’un cert nivell, pel fet que tenim un club que és un bombó.

De vegades s’ha perdut de vista el que podem i volem ser i això ha fet que s’hagi desviat una mica del possible però en aquests moments em sembla que el club està mentalment ben ordenat, està net i polit.

Fa deu anys que no té embarcació, però continua molt lligat al Club.

Sí. Encara que jo ara no tingui vaixell, jo la vida l’he fet entre el restaurant i el club nàutic. El meu barco era la meva segona casa, això ha fet que estigués molt informat del que hi passava. Durant anys he estat molt compromès amb Juntes Directives. Fins i tot vaig ser comodor bastants anys. Després vaig canviar de tàctica i vaig agafar el proverbi que diu “on vagis a distreure’t no agafis compromisos”. I d’una manera molt egoista, vaig deixar de participar en responsabilitats. Encara que sempre que em cridaven o em preguntaven era capaç de dir el meu punt de vista de la manera més honesta.

Llavors, crec que no s’ha d’oblidar mai que això és una societat i que la màxima atenció ha d’estar dirigida al benestar dels socis. Sobretot dels socis amb vaixell, que és per lo que es va crear aquest club nàutic. No es va crear un club nàutic especulatiu, sinó que es va crear un club nàutic perque la gent gaudís de la nàutica. Això encara no s’ha canviat en els estatuts, continua així, em sembla que és una bona manera. Llavors s‘ha d’anar amb compte amb els equilibris entre el que ens agradaria i el que és possible, i fer-ho realitat.

Com a curiositat, fora de la nàutica, ha estat 12 anys jutge de Pau a Cambrils. Fa quatre mesos passava el relleu. Com ha estat l’experiència?

Va ser després de tancar el restaurant. Vaig acceptar sota dues condicions. Prohibit dir: “Torni demà” i fora les cites prèvies. No volia que els usuaris haguessin d’esperar. I es va complir.