Jordi Carbonell va néixer a Tortosa fa 58 anys. Per les costes de les Terres de l’Ebre va començar la seva passió pel mar. Es va iniciar en la navegació amb un caiac ara fa 30 anys. Des de fa 5 és soci del Club Nàutic Cambrils, després de passar per altres dos clubs. Assegura que aquí s’hi quedarà. I aquí hi navega tot l’any, cada dia que pot.

D’on ve el teu amor pel mar?

Això ja ve de lluny. Al meu pare ja li agradava anar de pesca. Tenia una petita embarcació i els meus oncles també. A l’Ampolla i a Sant Carles hi sortia amb ells cada cap de setmana. Quan era jove anava amb velers d’amics i el primer que vaig comprar-me fa 30 anys va ser un caiac de 5 metres i mig, d’aigües tranquil·les.

Anava pel Delta de l’Ebre i també el pujava a la vaca que tenia al Land Rover d’aleshores i anava a la Costa Brava, on es pogués remar que hi hagués una costa bonica. Una de les excursions més boniques era sortir de l’Ampolla i arribar a l’Ametlla per totes aquelles cales, era una meravella.

Com fas cap a Cambrils?

De petit havia fet una mica de vela lleugera però vaig començar a navegar a vela fa pràcticament un quart de segle, quan vaig venir a viure a Cambrils. Vaig marxar de Tortosa quan vaig començar els estudis universitaris i no hi he tornat a viure. Vaig estudiar a Barcelona i m’hi vaig quedar a viure perque treballava com a conservador al Museu Nacional d’Art de Catalunya i també era professor a la Universitat de Barcelona.

La veritat és que no m’agradava viure a Barcelona i quan vaig veure que hi havia una plaça a Tarragona, vaig fugir. Sóc professor de la Universitat Rovira i Virgili d’Història de l’Art Modern i Contemporani. Primer hi vaig viure un temps, a Tarragona, però preferia un lloc més tranquil fora de la ciutat i a Cambrils hi tinc molts records d’infantesa. Els meus avis eren molt aficionats a venir a dinar a Cambrils i queda relativament a prop de Tortosa.

I llavors segueixes navegant.

El tema del rem era una mica absurd aquí, perque la costa aquesta és bastant monòtona i la meva dona i jo vam decidir passar-nos a la vela. Vam comprar un 470 fa 25 anys. Vam tenir un Snipe també. Aquests dos els teníem a la Torre del Telègraf. Després un Làser. I vaig considerar tenir-lo al Club Nàutic Salou, d’on em vaig fer soci i hi entrenava. Però em vaig cansar de la vela lleugera i em vaig comprar el primer barco. Un Beneteau de 27 peus (7 metres). Però volia fer creuer i al temps em va sortir l’oportunitat de canviar de barco. Un de gairebé 10 metres, molt regatero, el Lamu.

Com passes a ser soci del Reial Club Marítim de Barcelona?

Després de 5 anys com a soci de Salou, torno a Barcelona per raons professionals i personals, ja que la meva dona continuava treballant allà. Vam portar el barco allà i hi vam estar 8 anys. Una gran diferència entre tots dos. El Club de Salou era molt familiar. Allà hi vaig fer molts amics que encara els tinc ara. Salou tenia un ambient fantàstic, s’hi feien moltes festes i activitats. També era jo més jove i més receptiu. El de Barcelona ja el coneixia perque hi havia participat en vàries regates. M’havien agradat la seva solera, l’ambient, la seva història. Quan vam parlar amb la meva dona de tornar a Barcelona jo, vaig posar la condició de portar el barco al Marítim. Estàvem dinant en un restaurant i en acabar vam anar passejant fins al Marítim, vam preguntar si tenien amarradors, quant costava fer-se soci i aquell mateix dia, m’hi vaig fer.

L’experiència del Marítim és fantàstica perque vaig conèixer molts navegants, allí pràcticament tots són navegants de vela, molt navegant romàntic, bastants socis que han creuat l’Atlàntic, i alguns en solitari, altres que han fet la volta almón. Hi havia personatges del món de la mar molt coneguts. M’agradava molt que era interclassista. És a dir, que hi havia gent que tenia molts “quartos” i gent que anava molt justa i també navegava i això no importava. El prestigi al Club era de les milles navegades, més que la cartera.

A més la meva dona va entrar a la Junta Directiva i jo estava molt implicat en totes les activitats. Hi tinc un gran record.

Trobes importat que la parella comparteixi l’afició per la navegació?

Absolutament. Jo no m’hagués gastat el dineral que m’he gastat en navegar si la meva dona no li hagués interessat, no sóc tan bestia. Ha de ser una decisió conjunta i compromís conjunt. Ella és molt bona navegant. O navego sol o navego amb ella, no portem mai gent al barco. Estem molt compenetrats a navegar ella i jo. Ens agrada. Quan hi ha mala mar, ella es posa a la canya, jo a la vela.

Per què vau deixar el RCMB?

Jo no podia aguantar més Barcelona. A Barcelona ho teníem molt ben muntat perquè tenim el pis a la plaça del Pi i anava en bici en un moment al barco. Però amb el turisme, la plaça del Pi es va transformar en una cosa inhabitable.

Els anys que estàvem a Barcelona passàvem els estius a Pollença, coincidíem amb la gent del Marítim. Però per raons personals, havíem d’estar a prop de casa i els estius de 2014 i 15 no vam poder anar a les illes. La solució va ser deixar el barco a Cambrils i estiuejar al pis de Cambrils. Vam passar molt bon estiu. Com que ens va agradar vam repetir i ens vam quedar dos anys com a trànsit.

Admirava aquest port perquè és preciós, hi havia vingut a alguna regata. Vam decidir fer el pas i fer-nos socis. La meva feina flexible a Barcelona em va permetre venir a viure aquí. Quan vaig deixar el Marítim em va fer pena però també alegria, perquè aquí hi estic molt més tranquil.

Seguim tenint el pis de Barcelona perquè la meva dona treballa allà.

N’estàs content amb la decisió presa?

Sí. M’agrada molt el Club i m’agrada molt viure a Cambrils. És un lloc plàcid, agradable, m’hi trobo fantàstic, vaig en bicicleta a tot arreu. Tinc amics de tota mena al Club i navego sempre que puc. Em sap greu quan hi ha hagut moments d’enfrontaments. Sé que tots els clubs tenen problemes, però s’han de superar i amb bona voluntat es fa.

Per què recomanaries el Club Nàutic Cambrils?

És un port fantàstic. Els treballadors tenen una atenció exquisida. No tinc cap queixa, al contrari. No hi ha l’ambient de navegants del Marítim, però ho compensa la tranquil·litat. El meu pantalà és molt familiar.

Hi ha coses que poden millorar?

I tant. Entenc que quan ets soci d’un club ets part d’aquella entitat i part responsable. Hi ha coses que em preocupen. Una d’elles és la mitjana d’edat, que és culpa de la societat en la qual vivim. L’edat és molt elevada i no hi ha nous socis. Això és degut a la baixada de poder adquisitiu de les noves generacions. Els hàbits canvien i la gent jove lloga, perquè mantenir un barco és car i llogar-lo és car. Molta gent, a l’hora de triar, tria llogar perque no té la responsabilitat de pagar un amarrador i cuidar l’embarcació, que és una cosa complicada i perseverant. S’han de cuidar cada dia, sempre tenen coses. Hi ha una llista de deures amb el barco que dura tot l’any i que són responsabilitat de l’armador.

Jo sóc un defensor de la popularització de la nàutica. De que els amarradors siguin barats, que la gent faci vela lleugera. Som un país amb un gran litoral, un mar molt bonic, tradició marinera i en canvi no es viu molt. Viuen de cara endins, venen aquí i ho veuen com el lloc on acaba la terra, no on comença el mar.

Quan navegues?

Durant tot l’any, cada setmana, sempre que es pot. Quan no treballo vinc i navego. El fet de no tenir altres responsabilitats, com per exemple, no tenir fills, m’ho permet. Si no fos així, no tindria el barco. Es diu Spiçao. Significa divisòria d’aigües. El mar és meravellós, és un conjunt de sensacions, és silenci, és solitud, una horitzontal paisatgística molt relaxant. El mar és viu i cada dia et diu coses diferents. Hi ha dies que és una bassa d’oli i altres que et tomba. És l’hòstia.