Lluís Bosch va néixer a Barcelona, fa 68 anys. I en fa 45 que és soci del Club Nàutic Cambrils. Somiava amb navegar des de ben petit i ho ha aconseguit. Gaudeix del mar des de fa 60 anys i té pensat fer-ho molts més.

Quan va tenir el seu primer contacte amb Cambrils?

Als 6 anys. Vam venir convidats a una calçotada i als meus pares els hi va agradar Cambrils. En aquella època s’estava urbanitzant la zona Tarraco, al final de Cambrils. Van comprar un terreny i van construir-se una casa. Així va ser com vam començar a estiuejar aquí. També vam conèixer al Pepe Delgado, que era veí, i soci i comodor del Club Nàutic Cambrils. Li va parlar del Club al meu pare i se’n va fer soci, tot i no tenir embarcació, però va veure futur en el Club. Tenia el número 50.

I a navegar, quan va començar?

Als 8 anys. El Pepe Delgado tenia un 420 i ens portava a navegar a mi i a ma germana, la Mercè. Ella, anys més tard es va casar amb el Jordi Bassedas, a qui va conèixer al Club. Ell, en època Talayero, el 1979, va crear l’Escola de Vela i ma germana era monitora.  

També fèieu regates?

Sí, les de Salou, però ens havíem d’espavilar sols. Si hi volíem competir, havíem d’agafar el 420 i navegar fins a Salou perque no teníem remolc. I després tornar. Era una altra història. Costa d’imaginar, no té res a veure amb ara. Teníem uns 12 anys. La primera vegada que es va donar una subvenció va ser en època Talayero y de 5.000 pessetes. I va ser perquè vam competir al Princesa Sofia a Mallorca en creuer.

Aviat es va passar al creuer.

Sí. El Pepe Delgado es va comprar un Sirocco. Sent jo un “crío” se m’enduia de regates a Barcelona.

Com va arribar la primera embarcació?

El meu pare era un tío molt especial. Tenia jo uns 15 anys i al meu pare li diagnostiquen un càncer de tiroides i en aquella època li diuen que li queda poc de vida. Però ell, quan ens ho va comunicar, va dir “No crec que em mori d’això, i com que n’estic bastant segur, farem una cosa. Si tot va com jo penso, i tot surt bé, us compraré un barco”. Imagina’t, nosaltres acollonits. I efectivament, ens la va haver de comprar perque va resultar que el càncer estava mal diagnosticat. No va morir fins als 80 anys. 

Així que feia poc que havia obert l’empresa Plàcton. Tenien un Puma 23 i ens va preguntar, “Us agrada aquest?”. A mi em va semblar que era fabulós i ens el va comprar. Tenia 7 metres. Amb això fèiem regates.

Hi va haver un any que el Salvador de l’empresa Plàcton muntava estand al Saló Nàutic de Barcelona. Necessitava gent que els ajudés i m’ho van proposar. Vaig anar a treballar-hi amb el Bassedas. Allà va arribar una embarcació i em vaig enamorar d’ella. Era un Bianca 26 i vaig aconseguir que el meu pare la comprés. Vam vendre l’altra. Amb aquesta vam fer moltíssimes regates. Vam formar un equip amb gent de Tarragona. Vam arribar a guanyar un Conde Godó de Barcelona. Ens anàvem repartint els trofeus perquè guanyàvem moltes regates.

Quina carrera va estudiar?

Medicina. Sóc metge del treball. Em vaig jubilar el passat juliol. Mentre estudiava la carrera només venia els estius.

A la seva dona també li agrada navegar?

Quan la vaig conèixer no sabia res de l’aigua. Ella és de Barcelona i ens vam conèixer treballant. Ella és tècnica de radiologia. Al poc de sortir li vaig dir, “Què et sembla si anem navegant a Eivissa?”.

I què li va semblar l’experiència?

Això és per riure. Quan estàvem de travessa es va trencar un desguàs de l’embarcació. Anàvem navegant de nit i dormint amb el pilot automàtic. De sobte em desperta i em diu “Lluís, que és normal això?”. L’aigua ens arribava al genoll. Es va estrenar així. Evidentment no vam arribar a Eivissa. Vam canviar el rumb cap a Mallorca, traient aigua fins que no vaig trobar el tub que s’havia trencat. I tot això dient-li a ella: “Tu queda’t a fora i ves donant-li a la bomba”, que era manual. Portàvem molt poc junts. I ella sempre explica que anava manxant l’aigua i pensava “Això s’ha acabat aquí, és el final, no necessito més”. La de milers de milles que ha fet després. 

Quin ha estat la seva destinació més llunyana?

Les Eòliques o la costa marroquina. Més enllà, difícil, tenint només un mes de vacances a l’estiu.

Viatgeu sols?

Sí. Però també hem portat nens de la família i d’amics. No tenim fills nosaltres.

La vostra embarcació actual es diu Anakis. Per què?

Per Ana i Kisu. Ana és la meva dona. Kisu era el nostre anterior gos. No li agradava gens navegar, però venia sempre a bord. Quan va morir i ens vam plantejar tenir un altre gos, vaig buscar quin era el millor per navegar i vaig comprar un gos d’aigua al que vam batejar Skipper. Ell sí que gaudeix quan sortim, tot i que ara ja té catorze anys i es nota l’edat.

Coneix el Club Nàutic Cambrils des dels seus inicis. Com ha canviat?

L’evolució del barri del port ha anat lligada a l’evolució del Club. Es va fer per protegir la localitat, que era una localitat de pescadors i que quan hi havia un temporal de llevant o migjorn, gairebé s’emportava el poble. I vam aconseguir que es fes el port. Això era lletgíssim. Cambrils és el que és per l’evolució del nàutic.

Per què li agrada navegar?

No ho sé. Crec que tinc un gen mariner. Sempre he volgut navegar. Jo somiava amb navegar, de petit. Abans d’haver navegat. Em sortia de dins. Hi havia un veí de la urbanització d’aquí, al qual el seu pare li havia comprat un Optimist. L’agafàvem i ens en anàvem a passar el dia a Salou. Ens banyàvem i tornàvem. Fèiem allò que fes falta. Sense dir-ho a casa, evidentment. 

Per què recomanaria el Club Nàutic Cambrils?

Primer perquè és un club, no una marina. Segon, el lloc, on estem situats. Som uns privilegiats. És un port segur. Aquí pots entrar amb una llevantada de nit i entres segur. Intenta fer-ho a qualsevol portet de Barcelona. Acabes a la platja. I que tenim Mallorca a 90 milles.

Estem en un bon moment?

No és un mal moment. Crec que encara arrosseguem restes de l’època dels vots de censura. Amb tot, les èpoques són cícliques. He estat a totes les juntes directives des del Talayero, ja que crec que si vols entendre i vols tenir dret a opinar, has de participar. Opinar i criticar a juntes directives que estan obertes, que si tens dubtes, hi pots entrar, no ho veig correcte. El que no vol dir que te’n cansis. És raonable que hi dediquis una temporada i després ho deixis. He encadenat juntes, implicat per moltes raons.