Pedro Baringo va néixer fa 66 anys a Barcelona, però coneix Cambrils des de ben petit perque la seva mare era de Reus i estiuejaven aquí. Va pujar a una embarcació als 4 anys i des de llavors que no ha deixat mai de navegar. La seva passió és la pesca i el seu lloc de pau, la seva embarcació In-Loy, la qual té mig segle d’història.

Quin és el seu primer record de Cambrils?

El fet de jugar amb els amics. O estaves al carrer o a l’aigua. Però no anaves a la platja, anaves al port a buscar crancs, gambes, et deixaven un bot i sorties a navegar.

El seu pare ja era aficionat a navegar?

Sí. Ell sortia a navegar amb un pescador de l’època que és el pare del Francesc Gil, patró major de la confraria de Pescadors. Al cap dels anys es va comprar una barca de fusta que es deia “Lolita”. Encara no existia el Club. Quan van fundar el CNCB als nens ens va anar molt bé per obtenir musclos, de les cadenes de la passarel·la i per tenir esquer per pescar.

Quan va tenir la seva primera embarcació?

¿Barco propi? El vam heretar del pare. Sempre ha estat el de la familia. El meu pare va comprar la IN-LOY, que la va anar a buscar a un nàutic de Mallorca. És un model molt semblant a la Verge del Camí. Se’l va comprar de segona mà. Es deia Norai 1. Li van canviar el nom perquè el van comprar a mitges entre el meu pare i el meu tiet. I la meva tieta es deia Inés i la meva mare li deien Loloy i van fer un joc de paraules.

La IN-LOY fa cinquanta anys que forma part de la família. I ja va venir al Club el 1974. Jo tenia 16 anys.

Sortien tots a navegar?

Sí, tot i que mentre el meu pare no venia el Lolita, el meu germà i jo utilitzàvem la “Lolita” al estiu per pesca i bussejar. Quan la va vendre, anàvem tots amb la In-Loy. Els primers anys a mon pare li agradava molt navegar, i vam anar un parell de vegades fins a Peñíscola i unes sis vegades a Columbretes. I quan sortíem a pescar, omplíem la barca d’amics. La gent li diu la golondrina, sempre està plena de gent.

Quants anys de vida li queden al in-loy?

Tots els que duri, és molt dura. I amb el treball del pare i fill Llaves, i l’empresa Soler pels recanvis i els seus consells sobre els motors, la tenim a punt sempre.

Vostè és un gran aficionat a la pesca. Per què?

El meu pare ja pescava, amb la gent que hi havia aquí. Per a mi ha estat una forma de tenir relació amb molta gent diversa en un ambient completament distès. Pot venir un director general, que allà és un més en pantalons curts que s’ho passa bé o que vomita perquè s’ha marejat.

Pesca sovint?

Sempre que puc. Visc a Terrassa, des de que em vaig casar, però treballo a Barcelona. Sóc arquitecte tècnic i professor universitari d’arquitectura tècnica. Tots els caps de setmana que puc, vinc. I a l’estiu m’hi estic bastant. Aquest és el meu lloc, aquesta és la meva vida. A Cambrils se’m passen tots els mals.

Amb qui surt a pescar?

Amb tots els meus amics, que són molts. A la barca venen a pescar fills i nets de amics del meu pare. Seguim amb l’amistat. Poso al xat del mòbil: “Avui surto a tal hora. Qui porta la truita? Qui porta el vi?”. Sortim al matí, unes quatre hores, lo just per pescar. He tingut sempre amics aquí. Quan vaig entrar de soci, Cambrils eren quatre carrers. Al pi rodó anaves d’excursió. Això ha canviat moltíssim. Avui en dia encara hi ha vells que em miren i em confonen amb mon pare, m’hi assemblo molt. Es deia Pedro. El meu fill també es diu Pedro.

Quina ha estat l’evolució del Club en aquests 60 anys?

Quan el vaig conèixer era un club molt familiar de quatre amics i ha passat algo molt més complex. Abans feia olor a peix i petroli i ara fa olor a modernitat. La gent és molt diferent. A pitjor? No, és el que ha de ser.

Què li semblen les obres de remodelació?

Han quedat bé, sense cap tipus de dubte.