Pedro Javier Pérez Uriz viu a Ablitas, Navarra, però s’escapa a Cambrils com a mínim una setmana al mes. El seu contacte amb el mar va començar tard, però un cop provat, es va enganxar. Acaba de fer 20 anys com a soci del Club Nàutic Cambrils i assegura que gaudeix de la brisa al seu vaixell.

Fins als 20 anys pràcticament no va tenir contacte amb el mar.

Exacte. Vaig néixer fa 75 anys a Caparrosa, Navarra, a prop de Tudela. La meva família són bardeneros, aquells que venen del desert de les Bardenas Reales. Així que som de secà. Però quan jo tenia 20 anys els meus pares se’n van anar a viure a Sant Sebastià, per temes de salut dels meus pares i perquè allà també hi tenien família.

A què s’ha dedicat professionalment?

Vaig estudiar filosofia i lletres a Bilbao i em vaig treure les oposicions de Magisteri. Però me’n vaig anar a treballar a un col·legi privat, a la Vall de Batán, al nord de Navarra. Als 40 anys em vaig demanar una excedència i vaig muntar una empresa de sistemes contra incendis a França. Era importador. Vaig començar amb el tema de tecnologia punta a Bombers, que en aquell moment estava molt endarrerit. També fèiem formació. 

Quin canvi de vida!

Total.

Quina va ser la seva primera inclusió amb la nàutica?

Amb la meva primera dona i les meves filles anàvem a les Landes, a França, a estiuejar. Vaig començar surfejant. Tenia uns 38 anys i m’encantava l’esport. Al cap de pocs anys em vaig comprar un raquero. Navegava en un llac a prop de Bordeus.

Com va venir a parar a Cambrils?

Ja un cop divorciat, vaig venir a Salou amb alguns amics i em va agradar la zona. Em volia comprar un vaixell i quan em vaig decidir, el 2004, vaig recórrer tot Catalunya. De tots els ports que vaig veure, el que més em va agradar va ser Cambrils.

Quin vaixell va comprar?

Un Beneteau de 10 metres. El vaig batejar Valjean. Que és el protagonista de la novel·la de Víctor Hugo, Los Miserables. Fa dos anys el vaig canviar per un altre, de 12 metres, que es diu Valjean 2.

El veiem molt sovint pel Club amb la dona.

Sí, per sort li encanta també navegar. A més, és una nedadora nata. Abans de jubilar-se ella, veníem un cap de setmana al mes. Ara passem una setmana i sortim amb el vaixell tot allò que podem, sempre que el temps ho permet.

On va conèixer la seva dona?

A l’exposició d’un amic meu de Suècia, artista, que va exposar la seva obra a Saragossa. Allà hi havia la meva dona, que és maña. Era l’any 2007. Fins al 2015 no em vaig casar. Has d’estar molt segur que estàs bé a tota hora, però ella és la meva mitja taronja.

Què li aporta la nàutica?

Sobretot quan tenia l’empresa, sortint a navegar deixava els problemes a terra. No m’agraden els vaixells de motor, m’encanta sortir i agafar el vent. M’agrada la brisa. Sóc velerista de tranquil·litat, no sóc velerista de baralla. Navegar és una meravella, és apassionant.

Ha fet amistats al Club?

Moltes. Estem encantats. Tenim un cercle d’amistats molt ampli i bo.

Com valoreu l’evolució del Club en aquests 20 anys que porta de soci?

A millor. Cada cop és més social i familiar. Crec que la Junta Directiva té molta cura, m’agrada la gestió econòmica que s’està fent. Les obres de remodelació penso que s’han fet molt bé. El que no entenc és aquells que busquen les tres potes al gat. Tot i que considero que en general ha guanyat la convivència.