Lluís Jordi complirà dues dècades com a soci del Club Nàutic Cambrils el proper mes de novembre. 20 anys en els quals no ha deixat d’aprofitar el mar. Nascut a Tarragona, en pocs dies compleix 77 anys i espera seguir uns quants més mantenint la seva passió per la nàutica.

Com va començar el seu contacte amb el mar?

Recordo que la meva mare, amb les germanes, agafàvem l’autobús i anàvem a la platja del Serrallo. El meu pare era soci del Club Nàutic de Tarragona. Als 13 anys em vaig fer soci infantil. Tenia amics que anaven molt al Club. Allà hi havia dos snipes. Els dijous a la tarda, que no hi havia escola, agafàvem l’Esquitx, un dels dos, que era un barco pesat, que feia aigua, amb veles de cotó… amb allò sortíem sols. Quan tornàvem, el contramestre, el Pepe Lleganya, ens esbroncava si fèiem el boig. Així vaig començar.

Com va aprendre a navegar?

Va ser amb el Tomàs Forteza, propietari de l’embarcació Vent de Dalt. Els caps de setmana sortíem a navegar d’una manera informal. Així va néixer l’escola de marineria. De mitjans per navegar n’hi havia poquíssims i no hi havia embarcacions per a tots. A vegades era més cultura nàutica que no pas de navegació.

Quan es va comprar la primera embarcació?

Als 18 anys. Un vaurien, amb el meu pare. Es deia Drac. El meu tripulant era el Joan Llort, que va arribar a anar a les Olimpíades de Munich el 1972 i és, a més, cunyat meu. El Lluís Corbella, pare de la navegant Anna Corbella, també és cunyat meu. Una familia bastant nàutica, som.

Va començar a fer regates molt aviat.

Sí, perquè a Tarragona hi havia molt ambient de regates. Teníem tres flotes, les de les pulgues, snipes i vauriens. Amb els snipes es feia una regata nacional a València. Ens va servir als joves per anar prenent la tècnica, astúcies, regles…

Va seguir evolucionant amb les embarcacions.

Sí. Després del vaurien vaig tenir un Supermistral. Es deia Nauta, li vaig conservar el nom. Dels primers que es van construir de fibra de vidre. De poc més de vuit metres. Portava un motor foraborda, molt pràctic.

Me’l vaig vendre i em vaig comprar un Puma 26. Li vaig posar Drac.

Navegava en família?

Doncs mira, el meu fill Xavier té una afició boja pels animals des de petit. Ara és veterinari i quan era petit anàvem molt a pescar. La meva dona és de Ribes de Fresser. El seu pare era Guàrdia Civil i als 16 anys es van afincar a Tarragona. Era amiga de la meva germana i ens vam conèixer a través d’ella. Navegava bastant amb mi al principi. He fet regates amb ella. Però quan vam tenir fills va considerar que havia de donar preferència als fills i a mi em va deixar fer la meva. Quan es van fer grans els fills, va ser una frustració constant perquè sempre hi havia altres plans. El puma 26 va ser d’una habitabilitat reduïda. A més, planificava les vacances i s’esgarrava tot, va ser un fracàs. (riure)

Llavors se’l va vendre.

Sí. Amb els diners del Puma 26 vaig pagar l’entrada del pis on vivim. Però jo volia seguir navegant i em vaig comprar un patí català. En aquella època em vaig fer soci del Club Vela Platja Llarga, abans anomenat Marítim de Tarragona. Fins i tot en vaig ser president. També seguia sent soci del Club Nàutic de Tarragona, però sense amarrador, que el vaig vendre quan vaig vendre el Puma 26. El patí el vaig tenir quatre o cinc anys. El vaig disfrutar molt. Té una dificultat que m’agrada perquè no té timó. És molt veloç i quan li agafes el truc, és sensacional, és un invent fantàstic.

I després del patí, va tornar al creuer.

Sí. Amb els anys ens vam refer econòmicament. Em vaig vendre el patí i em vaig donar de baixa del Club de Vela Platja Llarga. El meu amic Joan Lluís Anguela em va dir que a Cambrils hi havia un suís que es venia l’embarcació més l’amarrador. Era un pack molt econòmic. Era un xollo i vaig comprar les dues coses. El barco que em vaig comprar era un Beneteau Idylle de 11 metres i mig de l’any 1981. Es deia Joia.

Ja no va tornar a Tarragona

No, vaig veure que al Club Nàutic Cambrils tenia avantatges. Com a port, l’ambient, el vent… A Tarragona hi ha unes calmes tremendes. Quan hi ha mestral, aquí pots navegar. I em vaig fer soci fa vint anys. He estat tresorer en una de les anteriors Juntes Directives.

Del Club Nàutic de Tarragona em vaig donar de baixa fa sis anys, ja que hi tenia una vinculació afectiva.

Les regates de Cambrils les fa totes

Sí perquè sempre he estat molt regatista. Després del Joia, vaig estar tres o quatre anys sense barco. I després vaig comprar el Moana, que significa mar profund, fa sis anys. Un Jeanneau Sunfast 3200 a la Bretanya francesa. El vaig triar perquè està dissenyat per a una regata que es fa cada dos anys a França, la Transquadra, per solitaris i A2. És a dir, per a tripulació reduïda i ha estat un encert.

Li queda encara molt per navegar?

Fa de mal dir. Físicament vas perdent vigor, tot i que em cuido, jo. Cada dia vaig a nedar una hora al matí. Ho mantindré fins que pugui. M’agrada navegar perquè vaig començar jovenet. I el Tomàs Forteza sabia transmetre a la canalla la seva adoració per la mar, una mica mítica. Quan tinc temps llegeixo molts llibres de finals del segle XIX, inicis del XX. Quedes esgarrifat de la duresa de la navegació en aquella època.

Com veu el moment actual del Club Nàutic Cambrils?

Aquest club té un historial amb alts i baixos i ara viu un moment interessant. La Junta Directiva actual ha actuat amb molta prudència. A més, va tenir la casualitat que va arribar la pandèmia. Ha sabut passar-la de manera remarcable, aguantant la crítica i la pressió.