Damià Galcerà és de Tarragona, on hi va néixer fa 65 anys. En fa gairebé 8 que és soci del Club Nàutic Cambrils. Els mateixos que té el seu fill, un petit Campió de Catalunya d’Optimist B i pel qual els seus pares estan cada dia més lligats al CNCB. Viuen a Castellvell i a la mínima que poden, estan al Club.

Com et vas iniciar a la nàutica?

El meu pare sempre havia estat un gran pescador. Sempre anava en barca d’amics a pescar. Quan vaig acabar la carrera em podia dedicar més als pares i la nostra il·lusió era sortir algun dia a pescar amb ell amb un barquet nostre propi. Però va començar a amb una diabetis molt cabrona, va començar a perdre algo de vista i finalment ens va deixar.  Mai es va aconseguir el nostre propòsit perquè no vam tenir l’oportunitat, però sí volia una embarcació, era el meu petit homenatge a ell.

Al cap del temps vam reunir suficient capital per comprar una motora de set i mig. La vam comprar a Calafell i va ser molt bo perquè just sortir de Calafell es va avariar. Recent comprada vam haver de trucar a Salvament Marítim. Perdia oli i es va gripar. Anava amb l’Eva, la meva dona.

No trobàvem mecànic que l’arreglés ni la peça que faltava. Total que vam facturar la Río i vam perdre l’estiu.

I va arribar l’Intrèpid.

Sí, fa deu anys. Mirant vam trobar un xollo, una Azimut 39 amb la qual estem molt a gust.

Com feu cap al Club Nàutic Cambrils?

Perque l’embarcació actual la vam comprar a Cambrils i ens van parlar del Club. No el coneixíem ni tampoc a ningú. Primer vam estar de trànsit. Primer era el pàrquing del barco però quan realment l’hem descobert i gaudit ha estat amb el petit. L’estructura social, el funcionament. Inclús vull provar la pesca. Encara tinc lo del pare clavat. Però la feina que tenim, sent tots dos metges, et complica tenir temps lliure. 

No penses en jubilar-te?

No. Estic en un moment òptim. La meva dona, l’Eva, és més jove que jo, treballem junts, estem dissenyant projectes nous en un lloc molt tranquil, l’Hospital d’Amposta. Allà sóc el cap de servei de traumatologia. Estàvem cansats de la dinàmica laboral de Reus i ens vam llençar a l’aventura. 

L’Eva, la teva dona, comparteix amb tu l’afició per la nàutica? 

Sí. Fins i tot abans de conèixer-nos ella havia navegat amb el patí català. Ara ja no. Des de que és mare s’ha tornat més protectora. La mar és molt bonica, però ens ha donat algun ensurt en aquests anys. Ara no surt sola.

Al Damià, el vostre fill, el vau pujar aviat al barco?

Sí. Des de ben petit. De fet li vam posar una cadireta de nadó i ara té modificat el seient del fly, porta un cinturó de seguretat. De bebè es quedava adormit. Ell fa Optimist des del setembre passat. S’hi va enganxar amb el curs de vela que va fer per primera vegada a l’agost. No li té cap por a la mar, és molt atrevit.

Com porteu el fet que sigui un petit campió? Ja porta uns quants trofeus en menys d’un any.

És un gran sacrifici. Ens agradaria sortir, fer una mica de ruta, estàs esperant tot l’any per treure el vaixell i en canvi vol venir aquí, vol, fer això, doncs et sacrifiques. Al fi i al cap també estàs aquí i al barco.

I ell ho gaudeix.

Sí. Tant que si algun dia no es porta com cal i el castiguem sense tele, no li afecta, però si l’amenacem que es quedarà sense entrenar a vela, uf! És el càstig més gran que li pots posar. Senyal que s’ho passa pipa.

Què et sembla la secció esportiva?

Fenomenal. He vist un suport al meu fill en el tema de la vela excel·lent. Crec que gran part dels seus triomfs són gràcies a les seves entrenadores, en especial la Miriam Oliva, que va creure en ell des del principi. També vull mencionar a la Bea Muro i la Lucia Gascón. Totes elles són excel·lents. 

Estàs a gust al Club Nàutic Cambrils?

Sí, molt. Primer perquè  està al costat de casa, vivim a Castellvell.

Jo inclús em passaria més hores. No sé si algun dia em jubilaré i podré disfrutar del barco com toca, i és l’esperança. Per això no em vaig comprar un veler i em vaig comprar una motora. Però amb 70 anys no em veig pujant veles.

Per què t’agrada navegar?

És la llibertat. Jo que estic tot el dia al telèfon, que em truquen, ara un problema, ara un altre, quan ets a la mar, te’n oblides. I si poses el pilot automàtic encara més. És una sensació de llibertat, amb l’aire a la cara, que no la tinc a altres llocs.