Entrevista a Mario Trelles: “Al mar no li tinc por però sí respecte”

Mario Trelles va néixer a Piura, Perú, l’any 1946. 27 anys després es feia soci del Club Nàutic Cambrils. Exactament fa 50 anys. Era molt jove però una vida plena d’aprenentatges, en la qual no està absent el destí, el van portar fins a Cambrils i aquí hi viu des de llavors. Tot i que era un apassionat per l’esquí nàutic, esport que ja fa anys que no practica, segueix molt pendent a l’actualitat del CNCB.

Fa 61 anys que va marxar del Perú.

Els meus pares m’aconsellaven que estudiés medicina en coincidència amb les directrius de l’orientació professional que forma part dels estudis del high school al Perú. El viatge el vaig fer rumb a Alemanya en un transatlàntic. A bord, on vaig estar un mes i mig, m’ho vaig passar molt bé i em va donar l’oportunitat d’identificar la realitat de molts països de Llatinoamèrica.

El seu destí era Alemanya però va baixar abans.

Quan la travessia va tocar port a Barcelona vaig sentir que podria ser director dels meus actes. Vaig desembarcar i vaig posar rumb a València, on vaig iniciar els estudis de medicina. Tot i això, després dels primers anys de carrera, em vaig traslladar a Barcelona per finalitzar-la.

Va fer una aturada.

Sí. Durant unes vacances, veient món, vaig tenir una crisi de vocacional. Era el 1968 i per resoldre l’impàs de l’autoritat paterna, que va entendre bé que m’havia de donar un temps perquè el meu pensament discernís i acabés d’entendre la vida amb els meus propis mitjans, vaig acabar a París i després a Berlín fent de “pintor de brotxa grossa”. Aquest temps va ser suficient per a la reflexió i per “aclarir-me el cap”, ple d’inquietuds, i tornar a les meves primeres comeses. Aleshores vaig tornar a Barcelona per acabar la carrera.

Va ser quan va conèixer la seva dona?

Sí, a Barcelona. Teníem tots dos 23 anys. Ella és de Noruega i vivia a prop del mar, ja que pertanyia a una família d’armadors. Crec que aquest ambient va desenvolupar i refermar en mi, i més venint d’una part del Perú on el desert és el paisatge, l’atractiu pel que és diferent, estar a prop de la costa.

Per què va acabar a Cambrils?

Va ser poc després de finalitzar medicina. Un company de carrera va agafar una oferta de feina del taulell d’anuncis. Era per substituir un dels metges de Cambrils, el doctor Pascual. Amb ell vaig poder descobrir que no era igual la teoria que la pràctica. Recordo que després de l’entrevista de feina que vam mantenir, la seva dona, doña Flor, em va recomanar que per tornar a Barcelona amb el meu cotxe, passés abans pel port. Vaig recórrer la platja i la façana marítima. Abans d’acabar ja “m’havia enganxat” a les particularitats del paisatge mariner de Cambrils.

I va acceptar el lloc de treball?

Sí. Dins del protocol i política de respecte als metges sènior en exercici, primer vaig estar a casa del doctor Mestres, el segon metge del poble, aprenent-ne. Tant del doctor Pascual com del doctor Mestres vaig aprendre que, de la medicina practicada als pobles, com a metge has d’estar sempre disposat als teus pacients, sense importar horaris. A més, d’aquella primera època recordo amb afecte l’amabilitat de la gent de Cambrils i de les famílies que em van donar la seva amistat de cor.

De fet, gràcies a això és soci del Club Nàutic Cambrils.

Aleshores els socis no eren molts i un d’ells, el meu amic Besora i la seva dona, Maria Mallafré, farmacèutica, em van introduir al Club, institució que era molt representativa de Cambrils. Em vaig fer soci sense tenir vaixell perquè em va atreure el seu ambient.

Llavors estava totalment establert a Cambrils.

Sí. Amb el pas del temps vaig obrir una consulta privada. Alhora em treia l’especialitat de cirurgia general i cirurgia plàstica a Barcelona. No era fàcil anar i tornar cada dia per les condicions de les carreteres de llavors, però valia la pena.

El 1983 vaig inaugurar l’Institut Mèdic de Vilafortuny, que eren les oficines de Rumasa, de Ruiz Mateos. I he estat fins que m’he jubilat.

Com comença la passió per l’esquí nàutic?

Pels viatges a Noruega. Allà les aigües del mar als fiords, d’on prové la meva dona, són tranquil·les i acaricien les pedres escarpades de les muntanyes donant silueta a les mànigues del mar. Aquests paratges conviden a la pràctica de l´esquí nàutic. Vaig començar a practicar-lo assíduament. De fet, quan ja vivia a Vilafortuny, cada dia, hivern i estiu, esquiava amb un amic a primera hora del matí, quan encara era fosc. Anàvem fins a Salou. En tornar anava corrents des de la platja fins a casa per després anar a treballar.

En 50 anys ha vist molts canvis al Club Nàutic Cambrils.

He vist del no res a tot. Considero que és una institució dins de Cambrils. És diferent a tots els clubs nàutics que conec. Té unes característiques molt atractives, hi ha un ambient molt bonic i una atenció al soci molt bona. A més, no és un club massiu i s’ha sabut interpretar els desitjos dels socis.

Per què va deixar d’esquiar?

Perquè no se sap què serà del futur. Ja es coneix que qui té vaixell i esquia requereix temps i pràctica si vol anar a més. El coratge compta molt per continuar quan ja no tens capacitat. Admiro molt els mariners de qualsevol pràctica a qui el temps no els atura. Tot i això, continuo tenint l’amarrador, cedit al Club.

Deixa un comentari