Xavier Blasi viu a Sant Martí Sarroca, a Barcelona, però baixa sovint a Cambrils, on hi té la seva embarcació, l’Illetes. És un enamorat del mar i de la fotografia i de la unió d’aquestes dues passions n’ha creat un projecte professional amb el qual té la sort de veure el mar des de l’aire. Defensor de la natura, incideix en la importància d’inculcar als més petits el respecte pel mar i per mantenir-lo net.

Què hi fa un barceloní entre vinyes?

Sóc de Barcelona, però la ciutat em venia massa gran i al final vaig marxar a l’Alt Penedès fa gairebé 15 anys. Hi tenia amics i vaig dir, aquí em quedo a viure.

I l’afició per la mar, d’on ve?

Per dues vies. Una pel meu pare i el meu germà, que eren instructors de submarinisme i de sempre anàvem a la Costa Brava, a partir de la primavera, quan els caps de setmana impartien classes al Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines.

A més els meus pares tenen casa de fa 50 anys aquí a la Llosa i l’accés al mar era inevitable.

L’altre vincle amb el Club Nàutic Cambrils  també ens ve de la mà d’un històric d’aquí, del Pepe Delgado, amic de la familia. Recordo anar quan era petit un parell d’estius amb ell a Eivissa. Era fantàstic, amb el seu barco de vela, el Sirocco.

Llavors es va fer soci el teu pare. I més tard tu.

Sí, ell als anys 90. Es va comprar un vaixell de 42 peus, amb el qual també havíem anat a les Illes. Fa uns quants anys em va traspassar els drets de soci. Llavors em vaig comprar una llanxa de 6 metres, amb la qual m’ho vaig passar força bé. Fins i tot vaig anar amb la meva parella a Cadaqués. Però al Cap de Begur ens va passar una onada per sobre, literalment. Va ser un moment que em va quedar gravat, perquè va ser molt bèstia, tot i que no va passar res greu. A partir d’aquesta anècdota, vaig plantejar-me comprar una embarcació amb cabina, per no mullar res si tornava a passar. I em vaig comprar un Beneteau de 9 metres al qual vaig batejar Illetes, en honor a la platja d’Illetes de Formentera, lloc que m’encanta.

Has viscut l’evolució de la remodelació del Club. Què en penses?

Hi ha hagut una millora considerable. No només des de la renovació, si no des de que conec el Club als anys 80. Però sempre hi ha marge per millorar. La gestió del Club és complicada i sempre hi ha coses a fer. Suposo que els responsables hi estan posant fil a l’agulla. Comparant amb altres Clubs que he visitat, el de Cambrils està molt bé. Té unes instal·lacions força còmodes i modernes.

Ara veus molts clubs des de les alçades. Com ha estat aquest canvi de professió cap al món dels drons?

Sóc pilot de drons professional des de fa un any. Jo vinc del món de la publicitat. He estat director creatiu en una agència de publicitat de Barcelona i fa un parell d’anys que vaig decidir fer un canvi. El món dels drons és un món molt nou i amb molt de futur. Han vingut per quedar-s’hi. És una eina molt útil en molt àmbits. Amb l’empresa que he muntat, especialitzada en la nàutica, he combinat la meva experiència en el món de la publicitat, l’amor al mar i la meva afició a volar (he sigut pilot de paramotor, de parapent, d’ultralleuger).

Sents el mateix quan navegues que quan fotografies el mar?

No. Quan faig fotos o vídeos, hi ha un punt de tensió. Estàs amb un artefacte volant i has d’estar molt concentrat, has d’estar molt per la feina.

A l’hora de navegar és justament al revés. El que m’agrada és el fet de desconnectar, el relax, la tranquil·litat, estàs en un altre món. Tu saps que desconnectes. A la ciutat hi ha interaccions i al mar desapareixen. Encara que el mar estigui mogut. Es com recarregar energia.

Surts molt a navegar?

Sortia. Ara surto menys perque he tornat a ser pare fa uns mesos i és complicada l’organització de la logística familiar. Els nens són molt petits. Ja ho intento, eh! El gran té quatre anys i li agrada, però la situació no em permet sortir amb la freqüència que voldria. A la que puc, m’escapo, com aquests dies que estem en anticicló i la mar està en calma. Ni que sigui per moure el vaixell, que s’ha de moure sempre que sigui possible.

Surts sol?

Moltes vegades sí. O amb un amic que es pot escapar. O a l’estiu amb familia. Sobretot m’agrada poder inculcar als meus fills el respecte i la cura pel mar.

Hi hauria d’haver una obsessió malaltissa a l’hora de cuidar el mar, de no llençar els cigarros a l’aigua, de recollir plàstics, que no caigui res al mar, no fondejar la poca posidònia que queda a la zona. No s’hauria de dir, hauria de ser de sentit comú. Però es donen les circumstàncies que amb això s’ha d’incidir amb molt força. Crec que la majoria de navegants ho tenen assumit, però al llarg dels anys he vist com s’ha anat incrementat la quantitat de brutícia que hi ha. És lamentable i horrorós i el respecte pel mar i la necessitat de cuidar l’entorn és quelcom que vull inculcar als meus fills.