A Javier Alonso li queden pocs dies per complir 65 anys. Fa gairebé 18 anys que és soci del Club Nàutic Cambrils. Nascut i resident a Madrid, tenia clar que així que pogués, vindria a viure a Cambrils per navegar el màxim temps possible.

Com va ser el primer contacte amb la Costa Daurada?

Amb menys d’un any els meus pares em van portar a estiuejar Salou. En el meu cas, la meva mare es quedava amb els meus germans i amb mi, els tres mesos d’estiu, mentre el meu pare treballava a Madrid, excepte el mes d’agost, que venia a Salou. Això sí que eren vacances per als nens.

Fa seixanta anys Salou era un lloc familiar, amb descampats, camins i carrers on els xavals podien jugar sense perill.

Per a les persones de la meva generació, evolucionem al mateix ritme que Salou. Ens vam divertir moltíssim amb les nostres colles, gent de diferents llocs: Reus, Tarragona, Cambrils, Barcelona, Saragossa, Navarra, Bilbao. Va ser llavors quan em vaig apassionar pel mar i aquest lloc

I el primer contacte amb la vela?

Quan tenia 15 anys, els meus pares en van comprar un 420. Jo era molt petit, però quan vaig fer 15 anys, i el meu germà es quedava a Madrid a estudiar, vaig començar a agafar-lo jo. Cada matí esmorzava aviat per sortir així que havia vent. El veler era a la platja, el muntava i marxava a navegar amb un amic que tenia un vaurien, fins a l’hora de dinar. També va ser llavors quan vaig descobrir la meva passió per navegar.

Què li va fer donar el salt als creuers?

Vaig començar a estudiar arquitectura tècnica, i les meves vacances eren molt més curtes perquè havia d’estudiar per a la convocatòria del setembre. Vam vendre el 420, vaig acabar la carrera i vaig començar a treballar a Madrid. El mes de vacances, l’havia de repartir, i al final només quedava una setmana per venir aquí.

Tant de molt jove, com de més gran, buscava una estona per passejar pel Club Nàutic Cambrils. M’agradava anar sol per així passar més temps i aturar-me als vaixells que més m’agradaven.

M’encantaven els creuers. Per a mi era una utopia poder-ne tenir un, no només econòmicament, si no per viure a Madrid.

Vaig decidir treure’m el PER, i llogar una setmana a l’any un creuer a les Balears. Així vaig estar cinc anys.

I després?

Per circumstàncies personals, vaig tenir la sort de venir tots els caps de setmana a Tarragona, coincidint amb la posada en marxa de l’Ave. Quina meravella! L’agafava divendres a les 15:30h i em tornava a Madrid dilluns a les 6:30h del matí. Era un esforç econòmic i personal, però em compensava, perquè gaudia de les meves dues passions, el mar i la navegació.

Aleshores es compra l’embarcació.

Sí. Al 2005, un veler Beneteau Oceanis 393 a qui vaig batejar Thalassa (mar en grec), i em vaig fer soci del Club. Al principi com a soci transeünt i al final vaig comprar l’amarrador.

La veritat que he sobreviscut al món del treball gràcies a l’embarcació, sortint gairebé tots els caps de setmana. Per mi, el veler era una manera de desestressar-me. Els que viviu aquí no ho noteu, però en una gran ciutat és una altra història de vida. Perquè vaig conèixer tard la vida en un lloc petit i a tocar del mar, si no m’hagués vingut a viure aquí.

Tinc la sort de treballar en una gran empresa que cuida molt el seu personal, i tenia la possibilitat de prejubilar-me als 59 anys. Amb això vaig poder venir a viure a Cambrils al 2017.

Coneixia algú al Club Nàutic Cambrils?

No, no coneixia ningú. Jo coneixia gent del Club Nàutic de Salou i noto que és més social mentre que el CNCB és més mariner, els seus socis se centren només en les activitats nàutiques. Crec que caldria “Espai per als Socis”, per conèixer-nos millor. Conec la gent del meu pantalà, però a la resta, molt pocs. Quan em vaig incorporar a la Junta Directiva és quan vaig començar a conèixer més gent.

Per què va decidir formar part de la Junta Directiva?

Quan em vaig fer soci, no tenia gaire temps per veure què passava al Club, només dedicava el temps que venia a navegar. El meu veí d’amarrador és Lluís Bosch, que és a la Junta Directiva, i em va animar a entrar-hi. Em va dir que s’iniciarien obres d’edificació i que podia ajudar-los. Em va proposar als companys de Junta. Com que això era a nivell professional el que més coneixia, vaig accedir a treballar amb ells i vaig entrar el 2018.

Va haver de sortir sense voler-ho.

Fa un any vaig tenir un infart, i al final va decidir deixar la Junta per motius de salut. El temps que vaig estar a dins em vaig trobar amb uns companys molt responsables i compromesos amb la bona gestió del Club. Tinc molt bon record d’aquesta etapa i, sobretot, de la gent que forma part d’aquesta Junta.

Ara segueix lligat d’alguna manera al dia a dia del Club, a més de com soci.

Sí. Els vaig dir que mentre es facin obres, si ells ho desitgen, els puc ajudar amb les meves propostes, suggeriments i coneixements. Estic anant a les reunions setmanals d’obres i ajudant en tot el possible a l’Anton Callau, secretari a la Junta Directiva i responsable d’edificacions. Al meu entendre ho està fent molt bé i amb molta dedicació.

Com ha vist l’evolució del Club?

Jo crec que el Club, des que me’n vaig fer soci, ha anat a millor. El port s’ha notat que canviat radicalment l’últim any gràcies a l’accent diari que se li està donant. Els pantalans i la marineria han millorat notablement, també a l’esforç de tot l’equip.

Ara que gaudeixo de més temps, he pogut amarrar en més ports, tinc més criteri i puc dir que tenim un nivell força alt.