Elisa Lozano té 54 anys i gairebé tota la vida ha estat unida al Club Nàutic Cambrils. El seu pare, Gaspar Lozano, es va fer soci el 1977 i quan l’Elisa en va fer 21 també la va fer sòcia a ella. Enamorada del mar, va navegar des dels 6 anys i fins fa 5 anys. Però té l’espina clavada i assegura que tornarà a solcar les onades aquest estiu.

Com comença la teva relació amb Cambrils?

Vaig néixer a Barcelona, però quan tenia sis mesos ens vam traslladar a viure a Valls per motius laborals del meu pare. Però va llogar una casa a Cambrils per venir els caps de setmana. I és que als 18 anys el meu pare es va enamorar de Cambrils perquè el va descobrir gràcies a Rodolfo Font, uns dels socis fundadors del Club Nàutic Cambrils, amb qui va fer el servei militar voluntari d’aviació a Reus.

No va dubtar a fer-se soci del Club.

No. Li encantava navegar. Anàvem molt a dinar a Can Gatell i allà va conèixer Luís Lansac, cunyat de Rodolfo i també soci del Club. Es van fer molt amics i van comprar un vaixell que es deia Lakuma. Va ser aleshores quan es va fer soci del Club. Posteriorment ell es va comprar un vaixell que es deia Trifón.

Quan vas començar a navegar?

Als 6 vaig començar amb l’Optimist i vaig estar competint fins als 14. Era força bona (riu). Navegava amb Cristina i Fernando Cendra, fills de Juan Francisco Cendra, que era molt amic del meu pare. Amb 18 anys vaig tornar a Barcelona a estudiar Màrqueting.

Quins records tens d’aquella època?

Abans navegàvem de juny a setembre i després poca cosa fèiem. Recordo que la meva mare ens portava a les regates d’altres clubs amb el seu Ford Fiesta vermell, col·locant una vaca a sobre del cotxe i pujant dos Optimists.

Dormíem a casa dels regatistes i quan competíem aquí, es quedaven a casa nostra.

Jo tenia un vaixell de fibra de color blanc i vermell. Es deia Elisa. La meva vela també era blanca i vermella. Un cop, que estava molt bruta, ma mare la va ficar a la rentadora i es va encongir. Vinga a estirar-la! Quedava petita però regatejava igual.

Aleshores els pares no et seguien amb la zodiac. Encara que el meu pare anava amb el seu vaixell i per fer-me enrabiar em cridava de conya: “Xata, que si no guanyes et quedes sense postres!” i jo que era molt impulsiva, li deixava anar “Deixa’m en pau!”, girava i tornava a port.

A casa meva dèiem: “Sortim a navegar perque ens ve de gust, per gaudir i perque ens agrada. Si no gaudeixes, cap a casa”.

De fet, a la meva mare li encantava navegar, però es marejava. Li era igual. Es prenia una Biodramina perquè no perdonava no navegar.

Al cap dels anys vas tornar a Cambrils a viure.

Sí. Als 32 anys, per motius personals i de salut, vaig tornar. Havia de ser per uns mesos, i mira, segueixo aquí.

De petita navegava amb Quique Gascón. Quan em vaig mudar a Cambrils tenia moltes ganes de tornar a navegar. Quique em va dir: “Va, si vols t’enrolem amb nosaltres al Tumbau”. I sortia amb ells molt sovint. Però fa cinc anys, abans que el vengués, al meu pare el van ingressar per problemes de salut i aquells dos mesos d’estiu no vaig navegar. I després ja no sortia perquè em feia por que li passés alguna cosa al meu pare, ja que estava molt dèbil.

Trobes a faltar navegar?

Sí. Aquest estiu tornaré. Molts amics amb embarcació m’ho han proposat, però no estava animada fins ara. Fa 11 mesos que va morir el meu pare i ho he passat malament, estàvem molt units. La seva vida era navegar.

Tens l’espina clavada de tenir el teu propi vaixell?

Sí. Si un dia me’n compro un, serà petit i de vela, perquè pugui manejar-ho fàcilment. Em vaig treure el PER amb 40 anys perquè em va picar el meu pare, ja que a casa tots tenien titulació, ell, la meva mare i la meva germana. Només faltava jo.

Per què recomanaries el Club Nàutic Cambrils?

Per les instal·lacions. Em sembla espectacular com ha quedat, a banda de ser un lloc privilegiat. Jo he viscut dues reformes del Club. De la primera tinc fotos que hi ha el port sec, el van buidar per poder-ho fer nou. A més, ara hi ha una bona pinya de persones.